Josep Amat

Barcelona, 1990-1991

Josep Amat neix amb el segle XX, l’any 1901. En aquells moments Barcelona, ciutat natal del pintor, es consolida com a capital catalana i sofrirà moltes transformacions urbanístiques. Les teles de Josep Amat en seran un testimoni. El pintor fixà la seva mirada, fonamentalment, en les vistes urbanes i, s’allunyà del paisatgisme o de les marines tan en boga, per tal de dedicar-se a tres indrets principals: la Ciutat Comtal (des d’Horta a la Barceloneta, de Sant Gervasi -on va viure molts anys- a la Rambla); el Passeig i l’ambient de Sant Feliu de Guíxols i Paris, ciutat quasi ineludible per un pintor. Ja des dels primers anys de la seva vida, Amat es va desenvolupar en una ambient molt culte. La seva mare, Joana Pagès, era molt bona pianista, dots que traspassà a la seva filla Maria. Aquesta última tenia com a professor a Enric Granados, assidu visitant a casa dels Amat. Paral·lelament, el seu germà Gabriel es dedicaria a l’arquitectura i a la aquarel·la. Els seus amics d’infantessa, també estaven relacionats amb el món de l’art. Al carrer Muntaner, els Amat van tenir de veïns la família Sunyer. Ambdós pintors, Joaquim Sunyer i Josep Amat, van establir una forta amistat que durà tota la vida des dels seus anys de joventut.
El 3 de març de 1928 Josep inaugura la seva primera exposició individual a la Sala Dalmau, presentada per Mir, que li va fer un retrat a l’aiguafort per il·lustrar el cartell i el catàleg. Amat havia passat llargues temporades a la casa de Mir a Vilanova i la Geltrú, entre els anys 1924 i 1927. Durant aquest temps va tenir l’oportunitat de conèixer grans artistes com: Nonell, Casas, Maillol, Manolo Hugué, Rebull o Russiñol que frequ?entaven la casa de Joaquim. El matrimoni Mir acabaren considerant a Amat com un fill, no ens ha d’estranyar, doncs, que en el seu casament Mir en fos el padrí. Per desgràcia, al cap d’un mes d’aquest aconteixement, va esclatar la guerra civil que marcà profundament al jove matrimoni; els pares d’Amat es veieren obligats a amagarse dins una masia que tenien a Viladecans, mentre que el pare i germà de la seva esposa (Enecó Girbau i el seu fill Ricard) van ser detinguts poc després. El primer fou afusellat i el segon morí al front un any i mig més tard. Amat podia haver fugit a París però, com va afirmà anys més tard, “em vaig quedar per ajudar als meus familiars i els seus problemes”. En la primera etapa del conflicte, va ser destinat, pel llavors president de la Generalitat Josep Tarradellas, a una fàbrica d’armament a Gualba, on treballava de delineant, fins que després d’una inspecció va decidir d’amagar-se juntament amb la seva muller entre Sant Feliu, Viladrau i Barcelona. Durant la guerra, Josep va haver de disminuir considerablement el ritme de la seva activitat, i va haver de renunciar a pintar al carrer per por d’ésser detingut. Enmig d’aquelles difícils circumstàncies i després d’un bombardeig molt a prop de casa seva, el juliol del 1938 nasqué Isabel, primera filla del matrimoni. Un cop acabada la guerra, Amat va poder estabilitzar la vida de la seva família a Barcelona i va continuar passant als estius a Sant Feliu, on llogà una casa al Passeig del Mar. L’any 1940, un acord mai escrit amb Joan Anton Maragall, que es va mantenir fins el final de la seva carrera pictòrica el 1987, li permeté fer una exposició cada dos anys a la prestigiosa Sala Parés, sense haver de pensar en la venda dels seus quadres, una qu?estió que l’incomodava molt. Per completar els seus ingressos, va optar i va obtenir una plaça de professor a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, a més, afortunadament, obtenia amb certa frequ?ència importants premis com ara, al 1941, a la Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid la tercera medalla.
El 1943 exposà per primer cop a Madrid, a la sala Vilches. El 1944 guanyà el premi de la Diputació de Barcelons en l’exposició Nacional de Belles Arts i el 1947 participà en el Concurs de Montserrat on fou guardonat amb el segon premi de paisatge. Amb una primera època, abans de la guerra civil, Amat ja havia passat una tardor a París, acompanyat del també pintor, Grau Sala, allotjat en un hotelet proper al Sena, des d’on pintava sense sortir de l’habitació; a part de també pintar intensament a l’aire lliure com demostren obres d’aquella època. Va ser en aquell viatge on Amat aprofita per estudiar els grans mestres de la història de l’art que exposaven en museus com el Louvre o Jeu de Paume, que visità reiteradament. Allí podia abservar les teles dels impressionistes, els seus principals models, com ara Sisley, Pisarro, Guillaumin o Bonnard.
D’aquest últim, de Pierre Bonnard, Amat deia que: “reflectia cert intel·lectualisme místic”. La influència dels estils d’aquests artistes, és evident, en l’obra d’Amat, tot i que ell conserva un caràcter molt propi, coherent i molt homogeni que no deixa lloc a les tendències de moda en cada època. També és a París on fa amistat amb Sert i Clavé; i visita el taller de Pablo Gargallo, conservat en aquells moments per la seva filla com un veritable museu.
A la tornada d’aquell primer viatge a París, Josep Amat presentà una exposició de dibuixos acolorits a les Galeries Syra i, més tard, a la Pinacoteca amb treballs de la capital francesa, amb els quals obtingué un èxit notable. També va estar representat en l’exposició d’artistes espanyols a París, que organitzà el Ministeri de l’Estat el febrer del 1936. Durant aquests anys, Amat es traslladava a la capital francesa cada tardor i retornava a Barcelona quan arribava el fred hivernal. El 1940 va nèixer el seu segon fill, de nom Josep, i el 1942, el tercer, en Joan. El 1949 tornà a París amb la seva dona i el ceramista Llorens-Artigas, hi trobà una ciutat una mica més trista que abans de la guerra. Allí visità a Raoul Dufy, així com a la vídua d’Albert Marquet. Amb Dufy mantingué una forta amistat i el convidà a passar alguns estiu plegats a Sant Feliu per sortir a pintar junts. Les afinitats amb aquest pintor a l’hora de dibuixar eren evidents, ja que els dos tenien aquell punt de síntesi naïf tan peculiar.
Durant la postguerra, Amat va formar part d’una sèrie de grups d’artistes catalans que es reunien de forma privada, com és el cas de La Colla. Es tractava d’un grup que entre pintors, escultors, músics o escriptors superaven els 24 membres; hi figuraven Olga Sacharoff, Rafel Llimona, Mompou, Toldrà, Llorens-Artigas, Puigdengolas o el germà d’Amat, Gabriel. El seu èxit com a pintor, continuà sense interrupció, i l’any 1951 obté el primer premi de dibuix a la I Bienal Hispanoamericana de Arte de Madrid; fou premiat, també, a la II Biennal Hispanoamericana de Arte de l’Havana el 1954, amb l’obra Passeig de Mar.
Durant aquesta dècada Amat va fundar junt amb altres amics com Corberó, Munné, Cirici Pellicer, Galí i el crític d’art Joan Cortés l’anomenat Grup O, una mostra més del tarannà associatiu i emprenedor de l’artista. Aquest tipus d’activitats es complementaven amb col.laboracions en revistes com Ariel, i en projectes com el de Rosa Vera, impulsat pel gravador Jaume Pla, el qual va recuperar el gravat català i el va donar a conèixer a través d’exposicions col·lectives arreu d’Europa. Josep Amat, a l’any 1971, es jubilà dins l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona, de la seva tasca de professor en la matèria de paisatge, a ple aire lliure al bell mig del Parc de la Ciutadella. Aquell mateix any obtingué un èxit rotund gràcies a l’exposició que tingué lloc a la Sala Parés, on el dia de la inauguració foren adquirides totes les obres. A l’edat de 77 anys Josep va patir un infart, cosa que va frenar la seva activitat com a pintor a partir d’aquell moment. Els desplaçaments es van reduir i va estar-se més temps a casa, on representà objectes fins llavors inèdits, com seran els rams de flors o els interiors. L’any 1985 el seu estat de salut es deteriorà a causa d’una embòlia, la qual li afectà el braç i la cama esquerres. Tot i això, l’encorratjament constant de la seva dona i de tota la família va aconseguir que l’artista reprengués els pinzells i continués la seva tasca. Dos anys més tard, Josep i Isabel van ser ingressats a l’hospital: ella morí el 27 de febrer de 1990. Després de retornar a casa seva aquell mateix estiu, Amat acabà la seva última tela, una vista del passeig del Mar des de la seva terrassa. Pocs mesos més tard seguí a la seva esposa i va tancar els ulls al seu domicili de Barcelona, el 17 de gener del 1991. Just aquest proper any 2011, en commemorarem el vintè aniversari de la seva mort. Sant Feliu fou, sense cap dubte, una segona llar per a Josep Amat, el qual hi té avui un carrer i, ben aviat, en aquesta població, s’inaugurarà el Museu Thyssen d’art català del segles XIX i XX, amb una bona representació de la seva pintura. Finalment, és important assenyalar que la seva família va crear ara farà 11 anys, la Fundació que porta el seu nom, amb l’objectiu de fomentar el coneixement i la difusió de la seva obra.