Josep Albertí

Primer amb un estil figuratiu a l’aquarel·la, més tard, ja a l’oli, d’estil naïf, i la darrera etapa, la més creativa, pels volts dels anys seixanta i setanta del segle xx, totalment expressionista. Josep Albertí fuig dels cànons i s’expressa amb la màxima llibertat. Ho sacrifica tot pel color i el ritme. Trenca les perspectives, utilitza colors vius, desequilibra el punt de fuga, la paleta és arrauxada, atapeïda de colors que esdevenen un quadre quan arriben a la tela. És l’antítesi natural de l’ordre, un desordre volgudament violent. Sense saberho, remet a les cares amargues d’Oskar Kokoschka, els colors frenètics de Vincent van Gogh, els negres sòrdids de José Gutiérrez Solana, les depressions de Chaïm Soutine, els misteris de Georges Rouault, els cels rabiosos d’Edvard Munch i les preocupacions estètiques d’André Derain. Tot això junt és Josep Albertí.

Alfons Hereu, extracte del text del catàleg.