Al regne de Jaume Faixó

Pot ser la geometria un elogi del que és aparentment imprecís? O, més ben dit, considerarem “geòmetra” un artista que erigeix formes que emergeixen en l’espai entre uns fons que es desvaneixen? Però solquen els suports plans i línies, plans relatius que semblen commoguts per la boira d’un temps, i aleshores la geometria es troba amb un fons fluctuant, a vegades d’un aire gairebé liqüescent. I una nova pregunta: reconeixerem un artista extralúcid en contemplar aquest món suspès on conviuen la seguretat i la incertesa?
L'absència és una cosa insòlita, ja que conté tanta infinitud com la presencia. Com en aquell misteriós Llibre de les preguntes d’Edmond Jabès, els sentits i les formes vibren sota el pensament de l’artista, el blanc i el negre sobre l’argent viu, en aquest veritable desplegament d’un elogi a un veure-d’una-altra-manera, aquestes pintures, sovint sobre paper, de Jaume Faixó (Girona, 1952-1998), un (altre) imaginatiu introvertit que va concebre la pintura com un desplaçament fins als seus límits com qui decideix, més que ocupar l’espai, explorar-lo, la seva va ser, abans que res, una investigació de la relació entre les formes i l’espai que les acull, contemplem les propostes d’aquell que va encarnar la seva adscripció a una misteriosa confraria de geòmetres impurs, penso en clàssics com les estampes i les enigmàtiques fotografies de László Moholy-Nagy.

Alfonso de la Torre, extracte del text del catàleg.

En col·laboració amb la Galeria Richard Vanderaa.