Josep Álvarez Niebla

La seva pintura se m’apareix sempre com una explosió: de llum, d’intensitat, de foscor, també, en ocasions. Un esclat de blancs, de colors terra, de blaus, en perpetu èxtasi, oferint-se impúdics, assedegats o plens de vida als ulls de l’espectador. Les seves marines, per exemple, a les quals darrerament ha dedicat una part important del seu temps, acullen tots els colors del blau. Com diria Vinyoli —de qui enguany precisament commemorem el centenari del naixement i el trentè aniversari de la mort— a la seva Cançó blava, són d’un «blau cap a blau, cap a més blau, encara». Precisament aquest poema que ara evoco per posar-hi paraules va precedit per un vers de Mallarmé que trobo molt escaient per a les marines de Niebla: «Rien, cette écume, vierge vers...». Un poema que porta «salut» per títol i que comença fent esment de l’escuma com un «vers verge», encara per posseir, i que acaba amb una referència explícita a la «blanca inquietud de la nostra tela». Poetes o pintors, Niebla i Mallarmé, tots dos s’aboquen a aquest endins del blau, i jo ho celebro!

Laura Borràs, extracte del text del catàleg.