John Morrison
O l’obertura a la intuïció
En aquest artista tan prolífic, que no ha cessat mai de fluctuar entre estils i poètiques d’una manera variada però lògica alhora, trobem sobretot una profunda vehemència i devoció envers els materials. […]
La materialitat de la qual Morrison s’envolta forçosament declara la importància que l’artista atorga al que és inorgànic. Des de la nostra posició com a espectadors tendim sempre a contemplar l’obra d’art com un fet o més aviat un estrat tan sols cultural, com quelcom que arriba a nosaltres a partir d’un concepte, d’una història o d’una teoria artística, i ens oblidem que aquest estrat és el darrer de tots, que per sota n’hi ha d’altres, de psicològics, d’orgànics..., i que a la base de tots trobem el que és inorgànic, l’estrat primogènit que té a veure amb la terra, amb els elements primaris; que té a veure també amb l’honestedat, perquè és allò que veiem primer (el llenç, la fusta, la pedra), i allò que primer oblidem per passar a parlar d’una pintura, una escultura o un edifici. […]
Cal, però, restar serens davant la idea d’un art únicament sensorial. Com dèiem al principi, l’obra de Morrison és un debat constant entre cos i ment. Que el seu taller sigui un indret d’insomni no fa més que certificar una racionalitat dins la qual l’artista se sent realment còmode.
Letícia Martín, extracte del text del catàleg.
