Jordi Amagat

En articles publicats sobre la pintura de Jordi Amagat, les referències a «elements surrealistes» dins «una composició cubista» són constants. I per què no haurien de ser-ho: ell pinta després del cubisme i del surrealisme, un cop aquests moviments artístics ja han existit, i això es nota en la seva pintura, de la mateixa manera que en els dibuixos de Miquel Àngel es veu que va viure després de Giotto i de Masaccio. Això no vol dir que en Jordi sigui cubista o surrealista: aquests moviments són dues de les moltes eines que en Jordi té al seu abast quan agafa el pinzell per pintar.

No és d’on vens, sinó a on vols portar-ho. El no-res, el buit, l’origen. Posar-hi matèria, pintura. Donar-li forma i color. Intentar amb ella, amb la matèria, respondre l’enigma que ens planteja la vida. En això ha consistit l’acte pictòric des que l’home és home, és a dir, des que l’home és conscient de la mort. Són tants els artistes que han passat per aquest punt, abans de Déu i després de la mort de Déu, abans de les guerres mundials i després d’aquestes guerres, que semblaria que pintar ja no és possible, que ja està tot dit. I, tanmateix, el centre del misteri segueix buit, pur com el primer dia, esperant una nova imatge, una nova pintura, que hi doni resposta. L’art és una manera d’avançar, diu en Jordi en una entrevista, avançar després de tot.

Miquel del Pozo, extracte del text del catàleg.