Lluís Xifra

En plena era de l’art conceptual, en una mena de triomf estrany d’aquell que fou el model renaixentista de l’art —a saber: l’art, fent honor a allò de l’Homo sapiens (del llatí homo ‘home’i sapiens ‘savi’), com a cosa «mental» (és a dir, conceptual) i, per aquest fet, com a pràctica superior en les «arts mecàniques» (aquelles en què preval l’esforç físic a l’intel·lectual; les artesanies, per exemple, considerades, segons aquesta òptica, com un art menor)—, Lluís Xifra, l’artífex de les obres que tenim al davant celebra, més aviat, la nostra condició d’Homo ludens (del llatí homo ‘home’i ludens ‘que juga’), l’art com a «cosa sensual» i, encara, el potencial artístic d’aquest art menestral per tradició.

En efecte, a Lluís Xifra el mou la passió, el desig tàctil, l’eròtica de manipular, de jugar amb la matèria, d’experimentar desacomplexadament amb el llenguatge, ensems amb el seu heretatge immemorial.

Germina Bastardas, extracte del text del catàleg.