Xicu Cabanyes

Després de l’etapa de la fusta i el formigó —o, si voleu, la pedra—, Xicu Cabanyes arriba a una plena maduresa artística amb la seva «edat de ferro». […]

L’escultor de Can Ginebreda, fidel des dels seus orígens […] al treball exhaustiu en sèries (fet amb un rigor i una dedicació admirables, tot el contrari d’un treball «en sèrie»), ens ofereix també, a partir de la làmina inicial, un joc fascinant que explora totes les possibilitats del volum i del buit, de l’abans i els després: aquestes peces no solament es presenten amb la pròpia contundència plàstica, sinó que també ens remeten a un joc conceptualitzant.

Així, a partir de l’exploració de les capacitats tècniques del ferro esdevingut mal·leable per mor de l’escalfor, però respectant la seva pròpia natura de material d’una contundència sense vacil·lacions, l’escultor ens ofereix perforacions, talls, vinclaments, torsions, que converteixen la làmina inicial —en un sol pla— en volum en què circula l’aire i en què apareixen noves i estimulants dades plàstiques: el diàleg entre ple i buit, entre el que és recte i el que és corbat, entre la línia vertical i l’horitzontal, l’aparició de nous eixos asimètrics i, en definitiva, l’ocupació de l’espai.

Jaume Fàbrega, extracte del text del catàleg.