Atlàntida

Hi ha un mar que es diu Atlàntic. Li deu el nom a una ciutat, o a una civilització, que probablement mai va existir. Li va tocar, segons Plató, a Posidó en un sorteig diví. I a Posidó, aficionat a les mortals com Zeus, li va faltar temps per engendrar fills que acabarien sucumbint sota les aigües. De l’Atlàntida ens n’imaginem les runes: esquelets gloriosos com els que pinta Perevalsky, gegants derrotats que s’apuntalen clavant els seus peus de fang a una maresma incerta. Samuel Beckett, a Molloy, descrivia un paisatge similar: «…entre el mar i la meva ciutat s’estenia una mena de pantà que […] sempre estaven intentant sanejar mitjançant rases, o transformar en una vasta obra portuària, o dotar de ciutats obreres sobre pilars, en fi, fer-lo explotable d’una manera o altra.»
L’univers que pinta Perevalsky és crepuscular i no és explotable, bàsicament, perquè ja ha estat explotat (dels edificis només en veiem el costellam, l’estructura més magre). De manera anàloga, la figuració, el realisme, no és ingenu: serveix per evitar la putrefacció definitiva de les coses. O per refer-les: el collage, també pintat, ens recorda que tot forma part d’un mateix calidoscopi aliè a les lleis humanes. I cada cop que gires el tub ple de cristalls, el que veus canvia.

Eudald Camps, extracte del text del catàleg.