Roser Oliveras Oliver

El record de qui va ser s’ha perdut en el temps, i el motiu exacte, amb tots els detalls, també… El temps brunyeix les arestes del record. Algú l’hi va encomanar les il·lustracions d’un conte, i va ser l’excusa, d’aquestes sanguines, d’existir. Frisos en quatre actes tumultuosos. El cel daurat d’Istanbul. L’horitzó poblat de minarets que s’alcen com fum d’encens. A la posta, la ciutat sembla feta d’ambre; el vermell tenyeix les aigües, les cúpules, la pell, fins les dents i el blanc dels ulls. Un somni de coure, deliciós i opressiu. Què és abans? L’encàrrec o el viatge? 1989. L’olor de cafè turc i de narguil, la foscor del te carregat i fumejant. Un ambient estrany, a la vegada sensual i hostil —en desconeixem els codis i costums. Què hi diu l’Olympia turca, fragmentada i habitada per desenes de cossos? Mescla orgiàstica d’històries i mirades encavalcades —àvides, manses, impúdiques, indolents…—, precàriament sustentades sobre un fons inexacte, de gestos solts. Un fris de totes les vides, de totes les olors, de totes les siluetes de la ciutat en el moment previ a la fosca. Un fris com un riu, amb la seva inexactitud, amb el seu non finito.

Germina Bastardas, extracte del text del catàleg.