Teo Ortiz

En la seva obra, el dibuix, la pintura i l’escultura no són res més que formes diverses de representar el mateix món. El carbó del llapis, els colors i els materials escultòrics es posen al servei de l’artista i escenifiquen, com en un teatre, les inquietuds, els plaers i les ombres de l’individu, els del mateix artista i els de l’espectador. En les seves produccions, sobrevola una mena de dualitat en què els contraris es concilien i s’harmonitzen: el pes de la lleugeresa i la presència de l’absència, el moviment i l’estatisme, la natura i la construcció humana, la nuesa i la immensitat, l’espai intern i l’espai extern, la proximitat i la llunyania. I aquesta dualitat li permet oferir, d’una banda, la realitat ben definida i precisa de la Fàbrica de Celrà i les seves xemeneies i, d’una altra, l’univers misteriós i vague que hi ha més enllà de la pura representació i que empresona els sentits: és per això que l’espectador sesent traslladat a l’interior de l’escena i la pot contemplardes de múltiples perspectives.

Rosa Font, extracte text del catàleg.