Florkin opera una dislocació enormement significativa: utilitza la pintura (i la seva memòria visual) per parlar de l’antipintura, de l’absència de memòria, de la immediatesa, de l’individualisme extrem i de la manca de sentit. La paradoxa és fèrtil: traduir imatges «reals» extretes d’internet amb pintura és un gest que intenta restituir de manera íntima la mirada de tots aquells ulls que ens miren. Però l’artista coneix els límits de la seva operació: com si negués la seva pròpia obra, sobrevola les seves representacions amb tot tipus de grafismes, que, com una correcció matussera, són aliens a la pintura malgrat que ens la humanitzin o, més ben dit, ens la posin en quarantena. Res és allò que sembla o, donat el cas, tot és exactament allò que sembla: pintura feta de memòria i superfície freda poblada per éssers estranys i inventats per ser consumits de manera immediata. Pintura i antipintura caminant de costat com una metàfora precisa i irònica dels temps que ens ha tocat viure.
Eudald Camps, extracte del text del catàleg.