Quim Corominas

En el discurs sobre la personalitat que ha adquirit la Girona contemporània no hi pot mancar el que tots identifiquem com «un Corominas» —vull dir el vermell, el blau, el negre, el gest de la seva pintura. No parlo d’una obra concreta, sinó dels elements formals del seu llenguatge que han acabat convertint-se en els característics de la seva iconografia. […]

Tal com han fet altres hereus de l’abstracció lírica i gestual nascuda el segle passat, Corominas també ha deixat que formes d’inspiració geomètrica entrin en conflicte i diàleg dins el seu llenguatge formal. Hi trobem el Corominas de sempre, punyent i violent, explosiu, complex i recargolat, barroc, monumental, però també un Corominas lluminós i rialler, irònic i juganer, delicat, i a vegades també posseït per una serena calma. No són canvis radicals, però durant aquest temps, naturalment, s’ha produït una evolució en la seva obra, s’ha obert un nou capítol que calia presentar a Girona.

Jordi Falgàs, extracte text del catàleg.