Joan Dalmau “Joanic”

Diari d'abord.
5è minut en l'absurditat personal.
Erm, dessecat, bullit en l'estat de la incomprensió pura, residia com a ésser en el palmell de les pròpies mans, consumit, mancat de proporcions humanes, romania aixafat per la gravetat terràquia en la cadira de canya que em servia de pont de comandament; prenia cafè refredat amb l'esperança de retrobar el crepitar de la combustió que dona corda l'estesa de fils que governa la meva matèria... Una sembrat de discs ressonaven les sonates de Mozart, les cantates de Bach, les àries de Puccini mentre queia la llum d'hivern amb les seves delicades calors sobre les refredades i mastegadores pedres de rosada que conformaven el teixit de paisatge, embolcall d'allò que palpitava més enllà de la nostra pell. El jersei comeriçava a fer nosa, certa claredat es feia entre la terbolesa de l'espesseïda boira que m'abrigava, gravats de Rembrandt i Dürer marcaven amb el buril la meva intermitent inutilitat, collons joan, a treballar...

Joanic, extracte del text del catàleg.