Pep Aymerich, Quico Estivill

La velocitat, la lentitud, la immobilitat
L’eruga que havia devorat fulles i fulles i fulles de morera s’ha anat ensopint. Fa dos o tres dies que no menja. Arrepapada a la tija s’ha quedat immòbil.
La fusió i la confusió
Els fils han teixit una càpsula, una bossa, i l’eruga és a dins i s’ha encongit. O ha desaparegut. Eruga, crisàlide i capoll semblen una sola cosa.
Ah. El fetus, la mare i la placenta també semblen una sola cosa. L’eruga però és la seva pròpia mare. No és el mateix.
La desfiguració, la deformació, la disconformitat
Allà dorm l’eruga, el cuc; o no, la crisàlide, allò que era a dins i que no podem dir si és o no és el que era.
És impossible definir el moment en què una cosa esdevé una altra. Hi ha un abisme entre les coses i els noms. Donar nom atura. Alhora que percebre fa conèixer, reconèixer i donar nom atura i torna impossible el coneixement d’allò que es nomena.
Ruptura
La cosa reclosa dins el capoll, ara de cop s’accelera. Amb les dents que feien grans traus a les fulles de morera ara forada els fils de la seva càpsula i empeny amb l’abdomen gros i mullat cap enfora, desesperada, amb les ales encara plegades, jugant-se la vida perquè si surt pot morir, però si no surt morirà; i de totes maneres, uns dies més tard en haver post els ous, ha de morir.

Clara Garí, extracte del text del catàleg.