Moisès Sidrach

Sidrach era un romàntic, amb plena fe d’un més enllà, que es deixava atreure pel poder de la part obscura i misteriosa de l’existència, perquè en definitiva li parlava també d’un infinit que tot humà necessita. I l’art esdevenia un acte sagrat, una eina carregada de simbologia que li permetia traspassar aquest més enllà. Quan observem els seus dibuixos i les seves teles i ens deixem arrossegar per les seves boiroses atmosferes, compartim amb ell la transcendència d’una vida aparentment grisa, entreveiem tot un univers obert a múltiples lectures, que ens permet viatjar, experimentar i sentir. Avui Sidrach esdevé símbol d’un Empordà ancestral lligat a una relectura del romànic i ens apropa a una Garrotxa empordanesa molt íntima, que l’acompanya eternament en les seves composicions, a través de la seva llum. Paral·lelament,
Sidrach és l’hereu d’un concepte de pintura catalana lligada a l’obra del primer Picasso, Isidre Nonell i Francesc Gimeno […]. A tots tres se’ls pot relacionar amb la famosa frase de Nonell «Jo pinto i prou», al marge del gust i el context d’una època. La seva mort prematura ens obre tot un ventall de qüestions sobre quina hauria estat la seva evolució posterior, però ens resta el seu art agosarat, valent i experimental, viscut com un acte sagrat, que conté la simbologia lligada a l’art català medieval i esdevé en certa manera hereu de l’escola catalana expressionista encapçalada per Isidre Nonell, Pablo Picasso i Francesc Gimeno.

Mariona Seguranyes, extracte del text del catàleg.