Jordi Gich

Les escultures de Gich amaguen una ruïna, una Venus soterrada en l’escorça d’un arbre, un tors en contrapposto que mira al passat, a un cànon que parteix d’una fórmula matemàtica i que s’eixampla tant com el diàmetre del tronc li permeti. El primer que l’escultor processa a través de la potència eixordadora d’una motoserra i de l’eminència del martell i la gúbia a continuació, és sempre el mateix tors de dona repetit infinites vegades. És una línia corba d’una esquena que no existeix, perquè fou creada per ser bella i no per ser. […]

La de Gich no és la història d’un cos, sinó la història d’una desaparició. Si els grecs feien servir la pedra per dotar l’home, temorós de la decrepitud de la carn, d’immortalitat, Gich fa servir un material com la fusta, orgànic, més mal·leable i corruptible, per desfer el cos, per descompondre’l. La de Gich és una història de la desaparició, del temps i de l’espai. Perquè l’escultor no s’atura en l’estàtua immortal: Gich s’endinsa en la runa, en el tors idealitzat que tot just acaba d’extreure del tronc d’un noguer o d’un boix, i comença a buidarla. No estem parlant d’abstracció, ja que parteix de la figura i no l’abandona mai, perquè el cos és el seu repertori necessari per generar formes possibles.

Letícia Martín, extracte del text del catàleg.