Claudi Casanovas

Primer va ser l’embruix del fang i el torn d’un caputxí al vell convent d’Olot. El fang esdevenia creació silenciosa.

Tenia 15 anys. El seduí aquell ritme creatiu. El ritme, “l’ordre en el moviment”, com el definia el clàssic. Ni l’Escola de Belles Arts Municipal d’Olot ni l’Escola Massana de Barcelona li sadollaren aquella pruïja. Des de l’Institut del Teatre volia posar en escena el Francesco de mossèn Ballarín. En el poverello havia tornat a trobar el ritme del món. Laudate si, mi signore, cun tucte le tue creature. “I entre les criatures, el germà sol, que de Vós porta significació.” El sol — la divinitat — el foc. Significant i significat. Volia crear significants, ell. Formes que tinguessin, per a qui les volgués contemplar, continguts significatius. El d’Assís escrivia la Lloança al Senyor per les seves criatures cec i malalt, en una cel·la feta de joncs i estores a sant Damià, després de cinquanta dies de prostració. No podia moure’s ni descansar, ni de dia ni de nit. I en la seva foscor veia Déu en el sol! Per què Francesc, l’home que sabia unir-se al cosmos des dels quatre elements —frate vento, sor aqua, frate focu, madre terra—, tenallat com es trobava en el jaç de la seva humil cel·la, va tornar-li a colpejar l’esperit tan pregonament? 

Claudi Casanovas ha necessitat bona part de la seva vida per respondre’s aquesta pregunta, arrossegada molt temps i amagada molt endins. Aviat va aprendre que, de totes les arts, la ceràmica és la que ha estat més vinculada a la vida quotidiana des dels orígens. Podem seguir les monjoies del seu camí: del taller de Cerdanyola (1974) a la cooperativa el Coure amb companys i amics: Carrillo, Bulbena... Vasos, bols, àmfores, càntirs. A finals dels setanta, un primer gran encàrrec: el mural ceràmic de la façana de l’Escola Mistral de Barcelona. Les primeres mostres i els primers premis: Manises (1978), Talavera de la Reina (1981), l’internacional de Faenza (1985)... Noves tècniques amb la sorrejadora i els assajos amb altres temperatures. A la trobada internacional de raku de 1985, Elizabeyth Raeburn farà conèixer les seves peces a Anita Besson (1933-2015), una jueva que el promocionarà a Londres (9 Potters/‘9 terrissaires’), li demanarà que inauguri la seva galeria londinenca i mantindrà amb ell una relació d’amistat i de difusió internacional. Aturem-nos un moment. Els 9 artistes de talla internacional es presenten senzillament com a ‘terrissaires’ (potters). No es diuen “creadors plàstics” ni “ceramistes creatius” ni res grandiloqu?ent; cap pretensió. Saben que la ceràmica és la mare de totes les arts (Frederic- Pau Verrié dixit) i que té un punt de manufactura (resultat [-ura] d’allò fet [-fact-]amb les mans [manu-], sense pressuposar que les tècniques manuals estiguin renyides amb altres tècniques —mecàniques, químiques o d’altre tipus— que complementin les primeres. Una vegada un periodista malintencionat va demanar a un pintor si no era més artesà que pintor. Es pensava que l’enutjaria. “Tant de bo fos així. Voldria ser un artesà com els grans artistes del Renaixement”, li va contestar.

Tornant a Casanovas, un any més tard, a banda d’obtenir el Grand Prix de la Ville de Vallauris de la biennal francesa, a la trobada internacional garrotxina de ceràmica japonesa, “Estiu Japó 86”, es fa amic de Rayuji Koie —un outsider en relació als mestres de Kyoto participants—, que, tanmateix, aviat serà una primera figura en la ceràmica japonesa. El comencen a convidar arreu, com per exemple, el 1987, a Alcaçoba (Portugal).

L’any segu?ent inaugura el seu nou taller a frec de Riudaura, en plena natura, com havia somniat sempre. Ja pot presumir de tenir algunes peces a museus internacionals. (Avui n’hi té una trentena d’Anglaterra a Alemanya, de França als EUA o a Austràlia, del Japó a Corea, a Rússia o a Grècia...)

Aquest 1988 suposa una inflexió. Ha deixat dit que fou quan començà a treballar la terra com si fos una massa rocosa. Com si tot l’anterior fos només aprenentatge. Quan amb la periodista Eva Vàzquez, parla de les èpoques que organitzarien la seva obra, al llibre Claudi Casanovas / Ceràmiques: 1975- 2015 (2016), pren com a referència les tres sèries dels grans gravats de La calma (2005) i en poua tres grans etapes: des de les peces presentades a Du?sseldorf (Sema, 1988) fins a Pedra foguera de finals dels 90, una obra presentada a Dinamarca, Alemanya i França a més de la instal·lació al Museu Romain de Nyon. Ell troba que les peces sorgides del seu forn en aquest període estan presidides per la idea d’Arbre, atesa les seves elaboracions a base de capes concèntriques. “Són escorces, són fulles, són ritmes vegetals, treballs de làmines que prenen textures molt properes als arbres...” És una època que suposa el ple domini del Foc. Inclou les seves dues estades al Japó (1990, gràcies a una beca de la Generalitat de Catalunya, i 1992, quan ocupà el taller de Koie i el japonès va anar a fer ceràmica a la Garrotxa) i abraça mostres diverses, assolides amb tècniques sofisticades que li permeten peces grans, en dimensió, gruix i pes. El 1992 obté el Gran Prix de Mino (Japó) amb un plat mural gegantí i segueixen mostres a galeries diferents: Bols de té a Londres, Àmfores a la Caramany de Girona, Cercles a la Joan Prats de Barcelona, per esmentar-ne algunes. “Com que cerco, jugo amb l’atzar”, escriu el 1999 a La revue de la céramique et le verre. Juga per cercar, no pas a l’inrevés. Res d’estrany que l’any 2000 iniciï una segona etapa a partir de Twenty Blocks que presenta a Londres. Deixem-lo parlar: “A partir de Blocs i fins a les Monjoies —es refereix a Les blanques monjoies per a Odiseu (París, 2010), una sèrie referida al gran poema d’Agustí Bartra—, pesa més aviat una percepció immòbil i massissa, amb poques alteracions de llum. Els correspondria la imatge de la Roca.” És l’època de la Terra, sí. I abraça mostres diferents, des de les Pedres blanques de Londres, les Escales de gel de Finlàndia o els Camp d’urnes (exposades a Bèlgica, Dinamarca i Anglaterra des del 2009).

Ens cal una nova aturada. Durant aquest període, Casanovas viu el procés del monument que ha de bastir a Olot: Als vençuts. A la capital de la Garrotxa, al prat Triai, hi ha una Creu que commemora l’atziac afusellament la matinada de Tots Sants de 1936 per part dels republicans d’uns homes arrestats a la presó per pocs dies. És un record d’aquella salvatge vilania comesa com a escarment dels bombardejos del “Canarias” a Roses. A ell, se li encarrega de fer el monument contrari, als republicans vençuts en la guerra (in)civil, als morts, als exiliats, als perseguits, als lluitadors reprimits. I, en la seva obra, hi jugarà l’atzar —con juga el foc del forn—, de manera que en el seu procés de creació formal s’hi amalgamarà l’èpica del relat. Anita Besson li ha fet arribar el diari d’una miliciana que participà en l’expedició de Bayo per alliberar Mallorca; la noia, aviat se’n desenganyarà. Abandonada a l’illa, acabarà malament. El dietari se li infiltra pels porus de la pell i fins a convertir-lo en l’ànima d’un monument, que sols es podrà contemplar per les escletxes dels costats. Ordre i desordre, va escriure Michel Moglia: “La perfecció llisa i freda, la claredat perfectament ordenada de la cambra de formigó empresonava allò que jo percebia pels intersticis com un immens bloc de fum obscur, concentrat, solidificat, sota l’efecte esclafador d’una gravetat de forat negre [...] Una mort que empresonava una altra mort. No obstant això, entre aquests dos murs, es deixava sentir una lleugera vibració: una alenada, lleugera, fràgil, circulava entre els murs massissos...” L’alenada de la llibertat, impossible de vèncer i enterrar.